A menys de la meitat de 2026 el nombre d’assassinats masclistes és estrepitós. Un any horrible.

Queda demostrat pels fets que “quelcom” (en plural) no estem fent bé (ni eduquem en la igualtat ni en el respecte a la vida, ni protegim la víctima, ni garantim serveis i prou recursos per a una digna reconstrucció i poder retornar a quelcom que s’assembli a una vida normal), i al victimari no li passa massa res –la veritat. Quelcom en plural perquè falla el sistema per molts costats.

Fan falta més veus d’homes com la de Miguel Santos. Que no sigui ell sol (i algun altre més que hi ha, però tampoc gaires més -que consti) qui es desmarqui de la violència masclista i qui verbalitzi sense embuts l’omnipresència d’aquesta.

Tantes vides assassinades són de mal encaixar.

Davant la possibilitat que el moviment feminista avanci massa i càpiga la remota possibilitat que la desigualtat s’escurci, el patriarcat inventa un concepte, el matriarcat, per tal de despistar i crear confusió. Què millor que crear un enemic que no existeix!

I què millor, també, que utilitzar la carta de la “suposada llibertat d’elecció” de la dona davant l’economia submergida (treball domèstic, de cures, prostitució, ventre de lloguer…) convertint les dones en col·laboradores d’un sistema que les discrimina i n’exerceix el control.

Matilde Fontecha en el seu llibre “Feminidad y patriarcado” (2022) fa un extens recorregut pels paranys del patriarcat i ens convida a despertar.

La representació de dones tant en la creació de continguts, en els mateixos continguts, en la veu, protagonisme, expertesa, etc., continua estant lluny de la correspondència en ser la meitat de la població en termes mundials. Els estereotips perpetuats a escala efectiva, la continuïtat de la violència simbòlica que assenyala què cal reproduir… En un món que en paraules de Kirsi Madi, Directora Executiva Adjunta d’ ONU MUJERES, “les dones són la meitat del món, però només una quarta part de les notícies: les dones apareixen o s’escolten en només el 26% de tots els clips de televisió, ràdio i premsa escrita”. I afegeix: “sense les veus de les dones, no hi ha una història completa, una democràcia justa, una seguretat duradora, ni un futur compartit”.

Difondre contingut manipulat de forma deliberada, difós amb l’objectiu d’enganyar al públic i aconseguir fins estratègics, polítics o econòmics, o amb l’objectiu de trencar la confiança sobre institucions o col·lectius, és desinformació.

Aquesta és perillosa per a la democràcia perquè distorsiona el debat públic, polaritza la societat i dificulta que les persones prenguin decisions informades, lliures d’interferències i manipulacions. I és particularment colpidora quan invisibilitza i menysté l’existència, per exemple, del nombre de víctimes de violència de gènere que han estat assassinades oferint xifres per sota de les reals.

I que la font d’informació que divulgui aquestes xifres incorrectes sigui un mitjà de comunicació públic, diu molt de la mirada i la transparència.

Miguel Lorente diu que la violència de gènere des del punt de vista de construcció de la identitat de les dones, de forma general, seguint els conceptes de la filosofia i psicologia social, ha de ser entesa com “un menyspreu o denegació de reconeixement”.

La violència del menyspreu porta a la falta de reconeixement. Implica un atac, suposa l’autopercepció negativa de la dona respecte a la seva identitat i la seva situació, fet que es veu agreujat per la manca de resposta proporcional per part de la societat.

La submissió històrica de les dones mai s’hauria aconseguit sense l’ús continuat de la violència, especialment sobre les que aixequen la veu.

La violència és la resposta o el mecanisme de resposta a un conflicte concret. I pel que fa al patriarcat no hi ha més conflicte que la pretensió d’autonomia de les dones.

No puc evitar que en voler escriure sobre 8M em vinguin al cap tants temes en què les dones són un col·lectiu desafavorit, vulnerable i en situació de clar desavantatge…

En quina posició de la llista de prioritats o objectius a aconseguir com a societat tenen els partits polítics, els equips de govern i les seves “polítiques públiques”. La resposta la tenim sobre la taula amb les partides pressupostàries, amb les mesures que s’aproven i amb la complexitat burocràtica i la dessincronització o descoordinació o lentitud amb què funciona l’engranatge –per no afegir-hi la mirada.

Quines institucions són les que exerceixen de xarxa real per a les dones? Són suficients? Són operatives? Estan infradotades? De vegades, la xarxa de dones és el recurs proper real. No es tracta d’exclusivitats -ni d’opcions excloents, no- es tracta de sumar recursos i compromís.

XARXA, és l’única sortida.

El dret a vot és una manera molt objectivable, molt visible, de la consideració de la dona com a una igual. Hi ha una correlació entre la velocitat amb què s’incorpora el dret de la dona a votar i el respecte als drets humans. La resistència a l’acceptació de la dona com a igual diu tant del passat, com del present, com del futur que tenim al davant. Diu molt de la cultura i –deixeu-m’ho dir– de la qualitat humana d’un país.

El dret de vot de les dones és avui en dia una realitat política i jurídica sobre el paper, però la participació real de la dona, en massa ocasions, és més teòrica que pràctica.

#nototselshomes (#notallmen) és la resposta etiquetada davant de l’alçada de vol del #metoo i del #cuéntalo. Davant la veu de dones que no callaven la violència patida pels homes del seu entorn professional i personal, aparegué “no tots els homes”.

“No tots els homes” remet a una defensa col·lectiva que demana a les dones que no atribueixin comportaments violents, sexistes, masclistes, etc., als homes de manera generalitzada. Dit en altres paraules, seria “no ens poseu tots al mateix sac!”

Un pòdcast que posa en qüestió la implicació i el paper més o menys actiu dels homes davant els comportaments que no respecten la dignitat de tota persona. Una ocasió per a fer una llista o quelcom per l’estil… Perquè necessitem la suma d’homes i dones per erradicar la violència al món.